ANTIMÜLLERIANA i altres cròniques del fracàs
.jpg)
FITXA ARTÍSTICA
Creació: La Ravalera Teatre
Intèrprets: Laia Porcar i Núria Vizcarro
Direcció: Joan M. Albinyana
Text: Núria Vizcarro
Visuals: Andreu Signes
Disseny d’espai: La Ravalera Teatre
Disseny d’espai sonor i il·luminació: Joan M. Albinyana
Cartell i disseny gràfic: Marta Negre
Música original: Sara Mingolla
Veu: Ángela Furquet
Lletra original dels cants de batre: Laia Porcar
Testimonis: Andreu Signes, Abel Guarinos, Fernando Soldevila, Pepa Cases, Diana Bernal, Dolors Igual, Tania Manchado,Tània Muñoz, Laia Ruiz
Construcció d’escenografia: Miquel Llull
Gravació: BSO Producciones
Producció: La Ravalera Teatre
Ajudantia de producció: Empar Capilla
Projecte creat en residència a l’Assut de l’Art i Sa Talaia.
Agraïments: Susanna Lliberós, Sergi Pitarch Garrido, Juan Diego Botto, Macu Mota i La Sala Mirador, Anna Marzà, Sara Recatalà, Marc Escrig, Amadeo Llach, Cristina Cordero, Toni Valesa, SGAE, RTVE, Universitat Jaume I de Castelló, Ajuntament de Betxí i a Emili, Víctor i les nostres famílies.
ANTIMÜLLERIANA i altres cròniques del fracàs.
DURACIÓ: 65 minuts
No hem guanyat mai res, sempre hem relativitzat totes les nostres derrotes, hem pensat que no passa res, que a la següent, que segur que l’altre ho feia millor, l’altre, sempre hi ha un altre que ho fa millor. Fins i tot quan ens han passat coses bones, hem pensat que hi havia un altre que ho feia millor. I estem cansades de perdre, volem el nostre premi. No el voldries tu?
La necessitat de ser la primera en algun moment, la possibilitat que mai pugues arribar a quedar-te embarassada, la maternitat en totes les seues vessants o el reqüestionament de seguir un ordre establert apareixen en esta proposta on també ens preguntem sobre tots aquells fracassos universals, aquelles vegades en que pareixia que ho podríem tot i al final no vam ser res, la Segona República, la Transició, el 15 M…
L’ESPECTACLE
Una posada en escena on dos actrius habitaran un espai concret però metafòric alhora, una gran rampa practicable, imatge inequívoca de l’èxit i el fracàs, que ens permet poder projectar les propostes del llenguatge audiovisual que treballem, en la seua paret frontal i que també habitar-lo com a espai interior, íntim i privat, el buit que queda sota, com si fos el buit d’una escala. L’espai sonor també hi juga un paper important, amb veus de testimonis, la generació d’un ambient sonor i la creació de temes musicals propis.
Un espectacle que barreja el teatre de text, l’audiovisual i l’espai sonor propi i que es fonamenta en el treball actoral.
La premsa ha dit...
